ENRIC MORERA


BIOGRAFIA

PahissaEnric Morera
(Barcelona 1865 - 1942)

Els anys del modernisme, en el terreny musical i també en altres manifestacions artístiques, representarien la culminació de la renaixença, aquell procés iniciat durant els anys centrals del segle XIX, de recuperació gradual de la consciència cultural, i en aquest cas musical, del teixit associatiu on s'anà organitzant la societat civil i que propicià la proliferació d'entitats i societats musicals. I Enric Morera n'és el cas més representatiu en el camp de la música. El modernisme a Catalunya s'emmirallà en els diferents models europeus que dominaven la producció artística, i específicament la música, i prengué com a referència sobretot el model germànic, que alhora tenia com a eixos principals els dos grans gèneres que presidien la producció musical del segle XIX: l'òpera, que en el cas alemany no es consolidarà fins l'aparició de Richard Wagner, però que amb ell sol ja n'hi hagué prou per a replantejar i redefinir el gènere; i la música simfònica, que fou l'element que protagonitzà tota l'activitat musical culta fora de l'ambient operístic. Aquests seran els dos grans eixos, al costat d'altres de menys envergadura com el lied, que centraran l'atenció dels músics preocupats per donar un nivell a la producció musical catalana més enllà del seguidisme de l'òpera italiana, que havia marcat molt bona part de la vida musical del segle, i de la sarsuela, que s'imposava com a gènere més popular. I aquestes seran les aportacions més importants de Morera, en l'òpera o teatre líric, la música simfònica, segons la fórmula del poema simfònic, ideal per a la plasmació musical de continguts literaris; i la cançó solística o coral, tot i que avui dia se'l coneix més popularment per les sardanes que també compongué.
Format a Buenos Aires, Barcelona i sobretot Brusel·les, Enric Morera irrompé en la vida musical barcelonina a partir de 1890 imbuït d'obres renovadores que contribuirien a transformar la música catalana del tombant de segle desempallegant-la de l'italianisme imperant en l'òpera, i el casticisme espanyolista de la sarsuela, i apuntant cap a models sobretot germànics filtrats pel pensament nacionalista. El 13 de novembre del 1892 presenta La Dama dels gnoms als concerts de l'Associació Musical de Barcelona, amb l'orquestra dirigida per ell mateix, obra que causà un gran impacte entre la crítica i el públic barceloní. Uns mesos després, durant el segon cicle de la Societat Catalana de Concerts al Teatre Principal dirigits per Antoni Nicolau, el 24 de febrer de 1893, estrena Introducció a l'Atlàntida, una composició d'envergadura basada en l'obra verdagueriana, que consolidaria les expectatives creades sobre la seva vàlua com a compositor. Pocs dies després, el 26 de febrer, novament dirigia l'orquestra de l'Associació Musical de Barcelona i presentava la seva simfonia Escena popular, a què seguiren altres obres instrumentals que consolidarien la presència de Morera en l'escena musical barcelonina.
Del mateix any de l'estrena de la Dansa dels gnoms data la partitura de Marxa, o Marxa per a banda (possiblement en principi tingué aquesta destinació), nom amb què es coneix l'obra anomenada Pàtria, estrenada el 19 de maig del 1899 al Teatre Líric juntament amb una altra obra interessant seva, l'epigrama simfònic Catalònia, del 1898, en aquest cas amb intervenció coral al final de la peça, concert durant el qual també s'interpretà Introducció a l'Atlàntida. Pel que fa a Somni, sabem que formava part d'un díptic simfònic, la segona part del qual anomenada Boda, que requeria intervenció coral, no s'ha trobat; i ens consta que s'interpretà el 14 de novembre de 1895 al Teatre Líric de Barcelona.
I finalment, una de les obres de ressonàncies i inspiració wagneriana més clares, Indíbil i Mandoni, està basada en el cant III (Marxa al suplici) del poema homònim amb què Àngel Guimerà guanyà un accèssit als Jocs Florals del 1875, a partir del qual escrigué la coneguda obra teatral amb el mateix títol el desembre del 1915, publicada posteriorment el 1917. La data de la partitura la situa al darrer decenni del segle XIX tot i que no podem certificar per ara quan s'estrenà.
Durant aquest fructífer darrer decenni del segle XIX, Morera deixà una forta petjada en altres camps decisius de la música catalana, com en el terreny del cant coral, fundant i dirigint la societat coral Catalunya Nova el 1895, i també impulsà el Teatre Líric Català i les Festes Modernistes de Sitges, on presentà títols com Les monges de Sant Aimant (1894), La fada (1897), que constitueix tota una declaració de principis o proclama estètica, i L'alegria que passa (1898), entre altres. El 1901 engegà la primera temporada de Teatre Líric Català al teatre Tívoli , amb obres pròpies i d'altres autors , que constituí un dels projectes més importants per a la construcció d'un gènere líric propi, deslligat de l'italianisme i la sarsuela, estèticament renovador i popular alhora; temporada que tingué continuïtat entre 1905 i 1908 al Principal en els espectacles i audicions Graner, època durant la qual presentà la seva Empòrium (1906) al Liceu.
Morera també compongué força obra de cambra, cançons per a veu i piano i nombroses sardanes, com ja hem dit. Fou professor de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, on exercí una notable influència sobre noves generacions de músics que l'admiraven tant per la capacitat pedagògica, com per les idees i la personalitat. Així, doncs, esdevingué un veritable punt de referència, amb molta projecció.
Moltes d'aquestes obres, com les molts dels compositors catalans, havien quedat injustament oblidades per causes molt diverses, i és un goig avui poder-les fer reviure i constatar-ne la vigència. No és únicament un fet d'erudició ni de simple coneixement de la nostra música, que ho és, el que ens mou a assaborir-les, sinó també de gaudi estètic.

Jaume Carbonell i Guberna
Universitat de Barcelona

 

amb el suport de
GdC