Gramàtica de l’equilibri
Sònia Moya

Gramàtica de l’equilibri és un poemari sobre la vida de parella, ple d’insolència i ironia. Parla dels aspectes de la vida quotidiana, els petits gestos que suggereixen desencant, somnis descompartits i trajectòries oposades. Cal ressaltar el bon treball de la iconografia domèstica dels poemes, formada per plats, forquilles, cassoles, pals de fregar i draps per a la pols.

Premi Amadeu Oller 2010, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
El Punt - Raül Maigí - 03/06/2010
La Vanguardia - 03/06/2010
Vilaweb - 03/06/2010
Underdogs - 07/07/2010

Quantitat:

Passejant a l’ampit d’una parpella maula
Marc Rovira

Passejant a l’ampit d’una parpella maula és un poemari sobre la inseguretat de viure d’un jove que acaba de sortir de l’adolescència. Imaginem un individu diminut Passejant a l’ampit d’una parpella maula que es pot tancar en qualsevol moment si les pessigolles que li fa amb els peus són excessives. La por que caigui el món és sempre present però, malgrat tot, aquest és un ésser inquiet i a vegades no pot reprimir el desig de córrer esperitat, sentint el vent a la cara i la sang bombejada a grans dolls. És aquest, per tant, un recull de poemes sobre la inseguretat, no tan sols en la vida sinó també en el mateix acte poètic, la qual tant es manifesta amb guspires d’optimisme o força uns cops, com amb esllanguiments íntims uns altres: en l’abisme l’horror crema i és aquesta flama la que colpeja la consciència de viure.

Premi Amadeu Oller 2009, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
El Punt - Maria Palau - 09/06/2009
Avui - Lluís Llort - 09/06/2009
Vilaweb - 09/06/2009

Quantitat:

La mare que et renyava era un robot
Anna Ballbona

El títol, La mare que et renyava era un robot, ja indica la ironia que gasta l’autora a l’hora d’evocar records de la infantesa. També la mirada cap al present és sorneguera: sobre el metro, l’apagada d’Endesa a Barcelona, l’ambient postmodern barceloní... Aquesta autora inèdita fins avui sap despertar l’interès en el lector.

Premi Amadeu Oller 2008, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
Avui - David Castillo - 20/05/2008
Avui - Eva Piquer - 11/06/2008
La Vanguardia - Rosa Maria Piñol - 24/07/2008
La Vanguardia - Jordi Galves - 24/09/2008

Quantitat:

Barcelona
David Caño i Cargol

Barcelona no és aquest escenari de postaleta que els urbanistes volen projectar pel goig de turistes i classes acomodades. Per més que s'entestin a prefabricar conductes de disseny, Barcelona continuarà essent nostra.

Barcelona és la gent, les contínues relacions variables que es donen en els carrers, en les places, en els bars o en les cantonades amagades. Barcelona és el lloc on tu vas créixer, on ens vam conèixer i ens vàrem fer els primers petons amagats en angles foscos de barris que van desapareixent a cop de talonari. Barcelona és el carrer, i el carrer és el lloc on sempre s'han denunciat les injustícies, on s'han demanat millores, on han nascut les utopies, on han esclatat les revoltes, on han sobreviscut els somnis moribunds i s'ha expressat la ràbia continguda, on hem vist néixer el dia per primer cop.

Aquest recull de poemes intenta plasmar això: aquesta Barcelona de les persones que intenten sobreviure, precisament, en els mateixos carrers que alguns volen arrabassar-nos…

Premi Amadeu Oller 2007, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
la Vanguardia (Rosa M. Piñol) 4/7/2007

Poètiques del cos
Mireia Calafell

Som, en lluita cos a cos amb els discursos que ens representen i ens constitueixen com a subjectes: individus, certament, tanmateix existències lligades a vides que s'escriuen en pàgines pautades per a cal·ligrafies dòcils. I mentre copiem curosament un text original que mai no hem llegit sencer i que fa massa temps que se'ns he fet fonedís, succeeix el miracle del desastre: una desproporció en el traç, un esborrall, una errata... Aquesta és la matèria de les poètiques del cos del text—del text del cos—que s'evidencia, redibuixa contorns i creua, feta paraules, els escenaris de l'escriptura d'aquest llibre, i gosa poder recórrer els plecs del desig per tal de fer present l'irrepresentable. Una poètica dels cossos per a les poètiques del cos, que ens parla, ens diu i no calla.

Premi Amadeu Oller 2006, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
la Vanguardia (Jordi Galves) 30/8/2006
la Vanguardia 12/6/2006
la Vanguardia (Rosa Maria Piñol) 12/6/2006

I si ens enfonsem?
Irene Tarrés i Canimas

I si les conviccions s’enfonsen com un somni a les profunditats de la mar, i si el desig no abandona l’hàbitat solitari i la por naufraga més lluny de si mateixa..., quina excusa sura encara als límits de la imaginació?
L’eco dels esvorancs sembla nostàlgic dels túnels, talment com pàgines repetides de llibres que naixien per diferenciar-se. Però entre l’amor i la mort s’esquerda el temps i ens obliga a aturar-nos a l'estació — potser de pas, potser l’última — on les paraules donen forma a l’espai perifèric.

Premi Amadeu Oller 2005, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
Avui 10/6/2005
la Vanguardia (Maria Asunción Guardia) 9/6/2005
El Punt 9/6/2005
Vilaweb 8/6/2005
Avui 5/10/2005

Jonàs
Maria Cabrera i Callís

«Jonàs, habitant perpetu de la nou del coll universal. Com en un poderosíssim conjur, invoco el teu nom i, rere el mot, una ferida i l’univers. Amb el nus que em quedava per tota essència, vaig sargir un retall de roba i me’n vaig fer un vestit de lletres. Eres tu, Jonàs. Despullats de tot amor impropi, el pescador i jo ens passegem pels carrers d’una ciutat en runes. Cada pas duu l’eco del teu nom. Cada pas, una vela menys i el mas més fort. Jonàs: certament, no hi ha res més.»

Premi Amadeu Oller 2004, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Crítica
Avui (Carles Hac Mor) 02/6/2005

Bambolines
Àngels Gregori

El terme mateix de ‘bambolines’ evoca vestuari, llums, teatre, és a dir, actors, actrius i espectadors d’un suposat espectacle. Amb aquest pressupòsit s’inicia el recull i el segueix l’estructura en tres parts. Al principi, aquesta «actriu d’una obra improvisada» ens guia pels carrers i les places que conformen l’entramat urbà del seu món passat i present, tan proper l’un de l’altre però també tan allunyats tots dos en la mirada de l’autora, mentre que, a la segona part, enfila una introspecció sobre el present, ja prou deslligada dels records, on ateny moments especialment feliços. En la darrera part se serveix d’una funció teatral per a situar-se primer a l’escenari — posant-se «en aquest cos d’adolescent» — i, en acabat, tota sola «en aquesta butaca del públic», prenent distància de les coses, de l’espectacle. L’obra és una estimulant meditació filosòfica sobre la vida humana, vista des de la seva efímera caducitat marcada per l’irreversible pas del temps.

Premi Amadeu Oller 2003, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

L’oscultor
Laia Noguera i Clofent
Sota la llum de neó
Rubèn Zaragoza

Sota la llum de neó serveix a Rubèn Zaragoza per dir-hi la seva en aquesta Barcelona composta per barris amb entitat pròpia i que sovint no tenen res a veure els uns amb els altres. És veu que ens arriba d’una d’aquestes realitats, amb un marc de referències socioculturals característiques d’una societat envestida pels mitjans de comunicació i el consumisme. Saber-hi trobar la veu n’és el mèrit.

Ben diferent és el to que fa servir Laia Noguera a L’oscultor. La netedat del vers esvaiex els pensaments emboirats del lector. El gust per la pinzellada, de traç segur i precís, ens acosta a un paisatge del Maresme que l’autora sembla voler salvar abans que no sigui engolit per l’urbanisme sense aturador de la gran ciutat. Són dos mons i un jurat migpartit.

Premi Amadeu Oller 2002, instituït per la Parròquia de Sant Medir a la memòria de mossèn Amadeu Oller.

Quadern de Can Garbells
Antoni Pladevall i Arumí

A Quadern de Can Garbells trobem dos mons contraposats, dues realitats en conflicte, i el contrast entre les cosmologies que representen aquests dos mons és un dels elements centrals del llibre. L’autor posa constantment èmfasi en aquesta sobreposició de natura i tècnica, de racionalisme i mitologia, i sap plasmar-la en imatges. El savi ús que l’autor fa del llenguatge i els seus recursos expressius, oscil•lant també entre la poesia i el realisme, entre el banal i el sublim, ajuda el lector a acceptar aquesta creixent interrelació de dues realitats aparentment incompatibles.

Crítica
El 9 Nou (Carme Badia) 23/3/2007